Hi ha imatges que es queden gravades a la retina i a l'ànima. Una d'elles, ben recent, m'acompanya aquests dies: la de les terrasses superiors de la finca, per fi desbrossades, vestides amb una catifa daurada d'herba segada. El canvi és tan profund que encara em sorprenc pujant-hi sense cap motiu aparent, només per contemplar-les. No és només estètica; és la satisfacció de veure com es tanca un cercle, de palpar una petita victòria contra l'abandonament i de saber que hem fet un pas ferm cap a un model d'agricultura més conscient.
Quan vam adquirir la finca, les terrasses de la part alta eren un territori perdut. La malesa les havia colonitzat amb tanta força que semblaven inaccessibles, un record difús del que havien estat. Jo n'estava convençut que el tractor del meu veí no podria maniobrar mai per aquells accessos estrets i tortuosos. Era una d'aquelles creences limitadores que un es fabrica sense haver-les verificat mai. Però la veritable sorpresa, d'aquelles que et reconcilien amb l'optimisme, va arribar el dia que el meu veí va pujar amb mi a avaluar-les. Recordo la seva mirada serena mentre calculava distàncies i radis de gir. El seu veredicte va ser tan simple com contundent per a les meves pors: "És clar que hi passo, a poc a poc i amb compte, però hi passo, el tractor hi passa".
Aquelles paraules van ser el tret de sortida. Veure ara els bancals ordenats, lliures de la maranya que els devorava, produeix una emoció difícil d'explicar. El resultat és per estar-ne orgullós. La desbrossadora ha treballat arran de terra, deixant un llenç net que, tanmateix, no ha estat llaurat. Aquí rau la clau del que hem après en aquest camí cap a l'agricultura regenerativa. Aquest sòl no està nu ni ferit; està protegit per un encoixinat vegetal, una manta orgànica formada per la seva pròpia herba triturada. Aquesta capa serà la seva millor armadura quan la calor forta premi, un escut que conservarà la humitat preciosa i alimentarà la vida microbiana que bull sota la superfície.
És impossible no aturar-se a pensar en el viatge personal que acompanya aquesta transformació. De Barcelona a aquestes terrasses. Del soroll eixordador de la ciutat al silenci eloqüent de les oliveres, només interromput pel vent. Mirant les corbes de nivell ara tan ben definides, sento que, malgrat totes les pors i les inseguretats que em van assaltar quan ho vaig deixar tot, les coses van sortint. No per casualitat, sinó a cop d'ofici après dia a dia, d'errors i petits triomfs, i sobretot, a cop d'amor per una terra que m'ha acollit sense judicis. Una terra que ja sento com a meva i que, any rere any, em correspon amb el fruit més generós: aquest oli d'oliva verge extra amb què tant somiava. Les terrasses altes ja no són un racó oblidat; són la promesa d'un futur fèrtil. El sòl està preparat. Sap que li ve el pitjor a sobre i li hem posat la millor defensa possible: el cicle de la vida que torna a la terra per protegir-la.
0 comentarios